sábado, 31 de enero de 2015
sábado, 17 de enero de 2015
#cycarevoluta#palmera#frutos#jardín#mediterráneo#
#cancaralt#condecaralt#llavaneres#museoarchivo#edificio#masia#fachada#relojdesol#
José de Caralt y Sal
José de Caralt y Sala (* Barcelona, 1862 - † San Andrés de Llavaneras, 1944). Industrial y político español, fue ministro de Hacienda durante el reinado de Alfonso XIII.
Era hijo de Delmiro de Caralt y Matheu (1835-1914) y de su esposa Filomena Sala y Tio (1840-1923).
Inició su carrera política militando en la Lliga Regionalista, partido que acabó abandonando descontento con su política autonomista pasando a militar en el Partido Liberal tras firmar, en 1919, el conocido como Manifiesto Monárquico, documento en que varios políticos catalanes mostraban su oposición a la autonomía regionalista.
Fue ministro de Hacienda entre el 2 de marzo y el 22 de marzo de 1918 en un gobierno que presidió Manuel García Prieto, y en 1919 paso al Senado en calidad de senador vitalicio.
Durante la Dictadura de Primo de Rivera perteneció a la Unión Monárquica Nacional y, al estallar la Guerra Civil apoyó la sublevación militar contra el gobierno de la II República.
El rey Alfonso XIII le otorgó en 1916 el título de Conde de Caralt.
Falleció el 12 de septiembre de el 1944 en San Andrés de Llavaneras siendo gerente de Hilatura Caralt-Perez S.A. y presidente de la Camara Oficial de la Industria
miércoles, 14 de enero de 2015
#avedelparaiso#flor#colores#vivos#fuerte#
Planta herbácea, con forma de mata y hojas con largos pecíolos, con una altura promedio de 1,5 m y un diámetro 1,8 m. Las hojas son alternas, pinnatinervadas y dísticas. Las floresson hermafroditas, asimétricas, polinizadas por aves, en grupos cinciniformes protegidos primariamente por grandes brácteas varias laterales y con frecuencia largamente pedunculadas. El perigonio está formado por 6 tépalos distribuidos en dos grupos, los tres externos iguales y libres, los tres internos desiguales y generalmente soldados, uno de mayores dimensiones y plegado en forma de flecha rodeando al estilo. El gineceo presenta 3 carpelos soldados, el ovario es ínfero, trilocular, con numerosos primordios seminales. El fruto es una cápsula valvicida que se abre por 3 valvas.
#lavanda#flor#lila#
Son plantas sufruticosas, perennes de tallos de sección cuadrangular, generalmente muy foliosos en la parte inferior, con hojas de estrechamente lanceoladas a anchamente elípticas, enteras, dentadas o varias veces divididas, con pelos simples, ramificados y glandulíferos. La inflorescencia es espiciforme, formada por verticilastros más o menos próximos, con frecuencia con largos escapos. Las brácteas son diferentes de las hojas, frecuentemente coloreadas, las superiores, a veces, muy diferentes y sobresalientes en penacho o corona. El cáliz tiene 5 dientes triangulares pequeños, el superior generalmente acabado en un apéndice más o menos elíptico, en forma de pequeño opérculo que cierra la garganta del cáliz; el tubo de este último presenta 8-15(17) nervios y no tiene anillo interno de pelos (carpostegio). La corola es bilabiada, de color lila, azul o violeta, raramente blanco; el labio superior tiene 2 lóbulos y el inferior 3, todos de tamaño parecido. Tiene 4 estambres, didínamos, los superiores más cortos, en general no sobresalientes del tubo; el estilo es capitado. El fruto es una tetra-núcula, cada una de forma elipsoide, de color castaño.[3]
Estas plantas se usan desde antiguo como ornamentales y para la obtención de esencias, así como medicinales, aromatizantes y condimentarias. Las más utilizadas son el espliego (L. angustifolia, L. latifolia) y los lavandines de origen híbrido (abrial, super, grosso) y, en menor medida, L. dentata, L. stoechas y L. pedunculata.[3] La cantidad de aceite esencialobtenido difiere según la especie, estación y método de destilación. Esta esencia se utiliza principalmente en industrias de productos de tocador y de perfumería y, ocasionalmente, en pomadas, etc., para enmascarar olores desagradables.
martes, 13 de enero de 2015
#fontnova##camprodon#congelado#hielo#invierno#frio#
La font Nova de Camprodon
Des del segle XIX Camprodon ha estat un indret on diverses famílies de la burgesia catalana hi ha passat l’estiu. Un dels primers llocs que van escollir per establir-se i construir les reves residències va ser a la riba del riu Ritort, a la Vila de Dalt, prop del monestir de Sant Pere. Aquest lloc va ser remodelat fins a convertir-lo en un passeig que condueix a la Font Nova. Va ser el primer lloc de tota la vila que va tenir enllumenat públic.
El passeig està vorejat per les cases d’aquests estiuejants, la més antiga de les quals és de 1880. Els edificis són de diversos estils i els seus arquitectes són bastants coneguts. La primera en construir-se va ser Can Pomar, de l’arquitecte Joan Vilaseca, el mateix que va portar a terme el projecte de l’Arc de Triomf de Barcelona. Després va seguir Can Vincke, propietat en els seus orígens d’una família d’industrials alemanys. Per aquesta raó, la construcció té característiques de casa alpina alemanya. També hi trobem Ca l’Oliveda, que va ser la primera saga d’estiuejants del poble. Finalment, cal destacer també Can Torrent on l’actual Rei d’Espanya hi va passar una temporada. Ben a prop de tots aquests edificis, al començament del passeig, hi havia el casino de Camprodon, lloc on es feien representacions teatrals, cinema, balls… Actualment, en el mateix emplaçament, hi ha l’antic pavelló poliesportiu. El lloc per construir al passeig era escàs i ben aviat es van acabar les parcel·les. Llavors es va urbanitzar el carrer Freixenet, a l’altra banda del riu, on també hi trobem cases d’estiuejants com Can Mas o Can Roig.
El passeig, com ja he dit, porta a la Font Nova però aquest havia de ser molt més llarg. De fet, havia de ser un 
recorregut per algunes de les fonts més destacades del poble com Sant Patllari o la del Boix. El punt final d’aquest llarg passeig havia de ser el monument a Cèsar August Torres, excursionista de renom del segle XIX, president del Centre Excursionista de Catalunya en diverses etapes i promotor del primer refugi d’alta muntanya de tota Espanya, el d’Ulldeter.
recorregut per algunes de les fonts més destacades del poble com Sant Patllari o la del Boix. El punt final d’aquest llarg passeig havia de ser el monument a Cèsar August Torres, excursionista de renom del segle XIX, president del Centre Excursionista de Catalunya en diverses etapes i promotor del primer refugi d’alta muntanya de tota Espanya, el d’Ulldeter.
La font que veiem avui en dia no és l’original. Aquesta va ser destruïda quan es va construir la desviació que porta a Coll d’Ares. Originalment era una font amb tres 
dolls. Allà on era, avui hi trobem un monòlit i una placa de bronze dedicada al Doctor Robert, promotor de l’estiueig a Camprodon. Aquest metge, que també va ser alcalde de Barcelona, recomanava als seus pacients anar a aquella zona del Pirineu ja que l’aire que s’hi respirava era molt sa. Aquest monument en record de tan insigne personatge va ser destruït per una riuada que hi va haver el 1940. La placa, on hi apareix el bust en perfil de Robert, es va poder recuperar. El seu autor és l’escultor Claret. Ara, la font és una mica per sobre del monument, a tocar de la carretera. Continua tenint tres rajos però potser va perdre una mica del seu encant. Té un aspecte molt modern, massa, pel meu gust.
dolls. Allà on era, avui hi trobem un monòlit i una placa de bronze dedicada al Doctor Robert, promotor de l’estiueig a Camprodon. Aquest metge, que també va ser alcalde de Barcelona, recomanava als seus pacients anar a aquella zona del Pirineu ja que l’aire que s’hi respirava era molt sa. Aquest monument en record de tan insigne personatge va ser destruït per una riuada que hi va haver el 1940. La placa, on hi apareix el bust en perfil de Robert, es va poder recuperar. El seu autor és l’escultor Claret. Ara, la font és una mica per sobre del monument, a tocar de la carretera. Continua tenint tres rajos però potser va perdre una mica del seu encant. Té un aspecte molt modern, massa, pel meu gust.
Si hi ha alguna cosa que destaqui de tot plegat són, sense cap mena de dubte, els grandiosos castanyers que hi ha al llarg de tot el passeig que li donen un color verd intens a l’indret a la primavera i un espectacular joc de colors ocres i grocs a la tardor. Bon lloc, sense cap mena de dubte, per passejar i fer bones fotos.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)